Home

ARTÍCULO PUBLICADO EN EL PAÍS / QUADERN /  ESTUDIS D´ARTISTA: XISCO MENSUA

30 /05 /2013 L´anarquía del silenci por Martí Domínguez

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/05/29/quadern/1369843801_998222.HTML

Quan ens obri la porta del seu xalet de Rocafort, Xisco Mensua ens llança una mirada interrogadora. No sap qui som, ni ens espera. Senzillament s’ha oblidat per complet que havíem quedat per entrevistar-lo i, quan cau en el fet, comença a quequejar i a disculpar-se. Li diem que no es preocupe, que podem esperar, o fins i tot tornar una mica més tard, prendre un café en algun lloc. Allò, aquesta possibilitat, és molt remota, perquè aquell xalet de Rocafort sembla apartat de tot nucli poblacional amb bar. Finalment decidim esperar al jardí, deixar-lo que s’arregle una mica, i Jesús i jo rodem la casa, i fem un breu tomb per aquell jardí mig abandonat, de què emana una certa melancolia. Una fonteta ja no raja aigua, una bicicleta es rovella a la intempèrie i una cistella de bàsquet té la tela estripada, i es manté pengim-penjam, esperant que el temps i la gravetat la despengen definitivament. Xisco hi reapareix un quart més tard, inquiet i disculpant-se: és un home menut, amb els ulls molt grans, blavencs, amb alguna cosa indecisa en la seua expressió. Té cinquanta-dos anys i se’l veu aclaparat: ha passat dues operacions per a superar un càncer de colon i, malgrat que diu que es troba bé, se’l veu cansat i amb poques energies. Per un moment, la situació es fa molt estranya, però el dia és clar i càlid, el cel és d’un blau intens i els ocells refilen als arbres selvàtics del jardí, plens d’esperances.

He de dir que per Xisco Mensua sempre he tingut una sincera admiració. Un respecte nascut del coneixement de la seua obra, que he anat veient ací i allà, sempre de manera puntual i allunyada en el temps. Una vegada Tomás March, el seu galerista, em va parlar d’ell amb uns ditirambes justificats, i recentment Salvador Albiñana, bon amic seu, em va animar a conéixer-lo. Però Xisco sempre ha estat un artista espantadís, difícil de retrobar, d’obra fragmentada i escadussera. La malaltia l’ha perseguit tota la vida i ha dificultat, sens dubte, un protagonisme més destacat (no molt més, perquè no és home de multituds). Em diu: “No isc pràcticament d’ací. Visc del tot aïllat… Anar a València se’m fa un món. No conduïsc i en taxi és caríssim!”. Parla entretalladament, com justificant aquell retir, en aquell xalet on viu amb sa mare i la seua germana. Les dificultats econòmiques per les quals passa són grans, i arriba un punt en què fer vida social comporta unes despeses que ja no pot assumir sense més sacrificis. I, tanmateix, crec que Xisco Mensua és un dels dibuixants valencians més importants, un home dotat de l’instint del traç, del dibuix innat, ple de força i intenció.

El seu estudi se situa en una construcció adjacent, en allò que abans era la sala de jocs de la família Mensua. Son pare era arquitecte i va construir aquella caseta per a fer de garatge i perquè els seus set fills tingueren un lloc per a ells en la planta superior. Ara en aquella estança hi ha el cavallet del pintor, i per terra s’amuntonen els dibuixos, uns quants dins de carpetes. Xisco ens explica que està preparant una exposició retrospectiva, però de seguida puntualitza que és tan sols un projecte, una possibilitat, que no sap si ho aconseguirà, que ell mai no ha volgut participar en coses oficials, que li fan aprensió, que per això sempre s’ha mantingut al marge. L’entenc perfectament, aquesta ciutat anima ben poc al creador i es fa molt costera amunt anar a parlar amb segons qui. Li demane que m’explique el projecte i obri una carpeta, i en trau alguns dibuixos, que mostren el seu traç nerviós, esfumat, plens d’ombres. M’ensenya un croquis de la sala (que m’ha demanat de no desvelar perquè no sap si hi serà o no hi serà) i que cada part de l’estança té un nom assignat per ell: Eros, Sobre arte, Niños, La Danza de la muerte, El precio de su saber, Notas sobre el tiempo, Política/Archivo. I em comença a explicar quins seran els continguts, què hi ha darrere de cada nom, i s’hi esplaia àmpliament, com qui de sobte ha trobat el vent que ompli la vela de la seua existència i li fa oblidar les altres penibles realitats.

Li demane que em mostre alguns dibuixos de xiquets, i per un moment dubta. Diu que ell pinta xiquets, però també moltes altres coses. I és cert, ja ho hem vist, però en el retrat de xiquets excel·leix, aconsegueix una profunditat i senzillesa admirables, copsa com ningú la dolcesa i la ingenuïtat de la infantesa. Pense en el gran Joan Baptista Porcar, excel·lent pintor de xiquets, i com va sobreviure durant la dictadura del general Franco venent retrats de nens als burgesos de Barcelona. Xisco em mostra uns quants treballs, i en especial uns preciosos dibuixos de les seues nebodes, l’última vegada que va pintar del natural, em diu. També trau alguns dibuixos de joventut, d’un vell amor, d’una jove dormint al jaç, d’una continguda bellesa.

Anuncios